Ian Ground

Cavell writes about opera as a medium in which the sceptical threat to the meaning of what we say is rescued by music. Curiously, despite passing references to Don Giovanni and Le nozze di Figaro, Cosi fan tutte escaped his direct attention. Yet of all the three Mozart/Da Ponte collaborations, it is Cosi which most intricately examines Cavellian themes of scepticism, sincerity and alienation as well as, notoriously, deploying incongruities between voice, action and music in pursuit of its ethical purpose. Moreover, the opera features a philosopher in active pursuit of a project to “epistemologize” human relationships and, in more recent years, has attracted direct philosophical inquiry. In this essay, I argue that Cosi fan tutte is the most Cavellian of operas and a fitting arena in which to test Cavell’s thought against rival accounts of his central themes.

Cora Diamond’s discussions of the ethics of our treatment of animals offer a critique of conceptions of morality which regard our ethical responses as founded on reasons which ought to be reasons for anyone. Diamond takes issue with accounts of our treatment of animals based on their possession of capacities which are shared with us. She offers instead a concept of the moral life, as a form of life—inherited, shared and negotiated—only within which can moral reasons count as reasons at all. Our fellow creatures have some share in this life, but one that must be recognized as partial and problematic.In this discussion, we offer an account which is consistent with Diamond’s general perspective. But one which also offers a more generous account of ways in which the discoveries of the ethological sciences dynamically reshape the place of animals in our shared moral life.

El text d’Ian Ground la traducció del qual transcrivim a continuació va ser llegit a l’acte de presentación del seu llibre ¿Arte o chorrada? (València, Publicacions de la Universitat de València / Col•lecció Estètica & Crítica, 2008) el dia 9 de juny de 2008 a l’Aula Magna de l’edifici del Carrer La Nau de la Universitat de València, amb la presència, a més d’Ian Ground, de Romà de la Calle (en qualitat de Director de la col•lecció Estètica & Crítica) i de mi mateix, Salvador Rubio (en qualitat de traductor, editor i autor de la introducció del llibre). El text va ser llegit en anglés pel seu autor, alternat, paràgraf per paràgraf, amb la lectura de la traducció castellana. Hem preferit que el text traduit aparega ací en castellà, exactament igual al que va ser llegit a l’esmentat acte de presentació. La reflexió que ens proposa Ian Ground, en cara que específicament concebuda per a aquest acte, no necessita cap presentació i pot ser llegida perfectament com un text autònom. Tanmateix, em permet precedir-la amb unes quantes observacions que no pretenen sustituir les meues paraules a l’acte (on, naturalment, els agraïments eren els protagonistes) ni tampoc la introducció del llibre ja publicada, i a la qual es pot remetre directament el lector d’aquest article.

Ground s’enfronta al xoc de l’art contemporani plantejant, a manera de reflexió filosòfica, aquelles preguntes «grolleres» que semblaven confinades en la resposta de l’home del carrer o del crític reaccionari: no és una xorrada aquesta pila de rajoles al museu? No obstant això, la seua intenció no és fer-nos prendre partit a favor o en contra de determinades obres d’art del Minimal o del Conceptual. El que batega al fons del llibre de Ground és una defensa de l’art contemporani quan reivindica la seua intel·ligibilitat com un tret centralment constitutiu d’aquest. Una defensa que passa, necessàriament, per mantenir en peus la vigència de la pregunta que dóna títol al llibre, a pesar dels intents recents per anul·lar-la o per relegar-la a una desautorització ingenuista i/o reaccionària de «tot» l’art contemporani.